27/06/2023

El Govern Fàcil

Miquel

Ja ha passat un mes de la celebració de les eleccions municipals, temps suficient perquè tothom hagi digerit els resultats i cada grup municipal entomi el mandat que acabem d'encetar amb els reptes i les il·lusions renovades. Pocs canvis en relació amb el govern que hem gaudit i patit els últims quatre anys, mateixos colors i mateixes primeres espases, però amb un matís important: el govern no té majoria

Així, la nova coalició al capdavant de l'Ajuntament de Malgrat de Mar compta amb 8 regidors, dos integrants menys que en el darrer mandat. Per una banda, la desfeta electoral del PSC, que va recollir els pitjors resultats de la seva història a escala municipal, perdent una tercera part dels seus votants i 3 regidors, ha obtingut 5 representants. I de l'altra, MeM que, comparant els resultats per seccions censals, ha passat de ser un partit en què dos de cada tres votants eren del centre del poble el 2019, a una llista que ha assolit gairebé el 50% dels seus vots en barris perifèrics, de fort arrelament socialista, i aporta 3 regidors al govern. 

Cadascú que n'extregui les seves conclusions. La meva és que MeM ha aprofitat molt i molt bé la seva posició de visibilitat en el si del govern per llimar a poc a poc i pam a pam el votant socialista per fer-se'l seu i devorar al soci de govern des de dins.  

Un cop publicat l'acord de renovació de govern no van ser pocs els veïns que se'ns han apropat per preguntar-nos "què ha passat?" o "com és que no us heu posat d'acord?". Durant uns dies he d'admetre que he estat fluix de reflexos, perquè tot i comentar que ens avisaríem mútuament i d'antuvi abans d'anunciar cap acord als mitjans, ens en vam assabentar per les xarxes socials. Un cop superada la incredulitat de la notícia, la resposta s'ha mostrat sencera, diàfana, amagada a simple vista, com dirien els anglosaxons. Que què ha passat? Doncs que s'ha escollit un govern fàcil.

La certificació de l'acord del Govern Fàcil
La certificació de l'acord del Govern Fàcil

La setmana posterior als comicis vam estar explorant la possibilitat de conformar un govern tripartit amb ERC i MeM. Ratificada l'avinença i complicitat amb els primers, vam fer fins a dues trobades amb els segons, amb la presència dels caps de llista a la segona reunió, com a avantsala per acabar seient-nos les tres formacions a la taula i aprofundir en la composició d'un govern alternatiu que es compondria de 10 regidors -amb el suport electoral del 51% dels votants.

La reunió a tres bandes, però, tot i tenir lloc, dia i hora pactats no es va dur a terme. El mateix matí que ens havíem de trobar representants de les tres formacions la reunió es va cancel·lar per part de MeM, adduint a unes reticències d'alguns membres del seu equip que "no ho veuen clar". I fins aquí. 

Malgrat no haver rebut cap explicació pel trencament del diàleg, no és massa difícil imaginar-se'n els motius: fa quatre anys MeM ja va preferir pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern quadripartit i investir a Carme Ponsa. La història s'ha repetit i MeM ha preferit tornar a pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern tripartit i investir a Carme Ponsa.

L'equip de Junts per Malgrat durant el ple d'investidura

No deixa de ser un pèl tragicòmic que l'única formació que explícitament albirava a l'alcaldia en el seu cartell de campanya -ara sí!-, fos l'única que renunciés a presentar candidat a l'alcaldia al ple d'investidura. I encara ho és més que tant l'equip de Junts com alguns companys d'Esquerra, quan ho vam comentar amb ells, haguéssim acceptat que l'alcaldia fos compartida durant el mandat si aquesta era una de les demandes perquè l'acord a tres bandes arribés a bon port. 

Perquè l'opció difícil era asseure's a la taula amb persones amb qui no t'entens però que saps que tenen un equip i un projecte guanyador, encara que signifiqués un rol menys visible dins del govern. 

L'opció valenta era no cancel·lar la reunió a tres bandes el mateix matí de la trobada i allargar la mà per dialogar i explorar les possibilitats de convertir antics recels en noves aliances. 

L'opció atrevida era emprendre el repte de formar part d'un govern coral i ideològicament divers, però que compta amb un suport majoritari tant en vots com en regidors. 

L'opció arriscada era perseguir fins al final un pacte entre forces d'obediència catalana i no acabar depenent del PSC i, més endavant, si arriba, de l'entrada del PP a govern per desplegar el pla d'actuació de mandat. 

L'opció audaç era trencar amb l'hegemonia socialista dels últims quaranta anys i apostar per una regeneració al capdavant del consistori que donés l'empenta que tant necessita el nostre poble. 

La millor opció, al capdavall, era un pacte entre Junts per Malgrat, Esquerra Republicana de Catalunya i Malgrat Ens Mou. Però s'ha escollit l'opció fàcil. 

I tindrem el Govern Fàcil, que ves a saber si al final no tindrà un mandat molt difícil.

---------------------------------------------------------

Altres articles sobre Malgrat de Mar: 

Crònica d'una mort política - Febrer 2023

El Nou Passeig Marítim - Abril 2018

Moció de Censura - Febrer 2017

12/03/2023

Elogi del Nacionalisme

Miquel

 Article publicat a l'Unilateral el gener del 2020 que ara també reprodueixo en aquest espai. 

----------------------------------------------------------------


Ja sigui pel bagatge polític com a diputat a les Corts de Madrid, o pel lideratge circumstancial que ha hagut d’assumir dins del partit arran de l’exili de Rovira i l’injust empresonament de Junqueras, Joan Tardà s’ha convertit en una de les veus més autoritzades dins d’ERC.

En els últims mesos la bel·ligerància de Tardà vers companys independentistes de JxCat s’ha intensificat de manera ostensible. Si ara fa un any el vam sentir dir que si calia s’hauria de sacrificar el President Puigdemont, el reguitzell d’articles i tuits que des d’aleshores ha anat compartint, sovint advocant per a un acostament de posicions amb els comuns i el PSOE, han encès els ànims de part de la comunitat independentista en més d’una ocasió.

En aquesta línia, fa unes setmanes que Tardà ha iniciat un nou capítol en la seva estratègia. En articles com “Ja no queden conills al barret de copa postconvergent” d’El Periódico o a les tertúlies en les quals participa, ha pres el relleu de Carod-Rovira quan el 2017 escrivia “Nacionalisme o República” al Nació Digital, i intenta teixir un relat polític concret definint repetidament l’espai d’Esquerra com a “republicà” i l’espai electoral del PDeCAT com a “nacionalista”, i ho fa de forma maldestra i fins i tot perversa, contraposant els dos conceptes com si fossin antagònics, com si s’excloguessin mútuament.

Per dissort seva, aquesta mena de reduccionismes infantils ja no quallen en una societat tan polititzada com la catalana. Provar de colar l’adjectiu “nacionalista” com una qualificació pejorativa, com un menyspreu al teu rival polític, és una tàctica massa barroera per algú que ha estat, entre regidor i diputat, quaranta anys dedicat a la política.

El nacionalisme català és una realitat ben viva, com ho és el nacionalisme americà, l’espanyol o el neozelandès. Com ho és, de fet, a tots els països del món reconeguts internacionalment. O és que Catalunya, pel fet de ser una nació sense estat, no pot tenir un sentiment nacionalista? I doncs, què són sinó manifestacions nacionalistes els onze de Setembre quan omplim de senyeres i estelades les avingudes de les capitals del país?

Darrere aquest menyspreu per part de l’esquerra independentista al nacionalisme català hi ha l’evident subjugació al marc mental polític espanyol, nacionalisme del qual coneixem a bastament i que sempre ens ha comportat conseqüències nefastes. Negar el nacionalisme català és una petulància per fer-nos creure que erradicant tots els nacionalismes de Catalunya, l’espanyol inclòs, ens aproparem a la república, i això és rotundament fals.

The Bright Side of Nationalism (en català El Costat Positiu del Nacionalisme) és el títol de la conferència que va presentar l’any passat a la Central European University l’historiador i escriptor israelià Yuval Harari. El doctor Harari ha esdevingut en els darrers anys un referent de primer ordre en el marc del pensament occidental gràcies als llibres Sàpiens (Edicions 62, 2014) i Homo Deus (Edicions 62, 2016).

A la conferència, Harari explica com el nacionalisme és la ideologia que ha permès als humans passar de ser cavernícoles a formar les avançades civilitzacions actuals. El nacionalisme primigeni, explica, no és res més que un tribalisme proteccionista: vigilar la cova que aixopluga la tribu i dominar el terreny que alberga les bèsties que cacen. L’agricultura, el foc, l’escriptura, la navegació, la domesticació, la roda, la pólvora i molts altres avenços i descobriments han anat ampliant els dominis del nacionalisme primitiu, fent-lo sortint de la cova, creant comunitats, abastant més territori i afegint-hi cada cop més elements culturals com la gastronomia, la religió, la música, la literatura o els esports.

Destaco dos extractes de la xerrada en què Harari diu: “Molta gent està preocupada amb l’auge del nacionalisme, però hauríem de ser molt curosos i separar el costat bo del dolent. Òbviament, l’ultranacionalisme, que es converteix en feixisme i condueix a la guerra i al genocidi és un dels pitjors fenòmens de la història de la humanitat, però el nacionalisme també té un costat positiu. La gent s’imagina que sense nacionalisme tots viuríem en una mena de paradís liberal, però és molt més probable que sense nacionalisme visquéssim en un caos tribal; perquè el gran projecte del nacionalisme és fer que un grapat de desconeguts tinguin cura els uns dels altres i siguin capaços de cooperar”.

I més endavant: “Un dels problemes que la gent té amb el nacionalisme és que el nacionalisme és una barrera per a la cooperació en l’àmbit internacional. El president dels EUA ha dit recentment que hi ha una contradicció entre el nacionalisme i el globalisme, i que la gent escull el nacionalisme i rebutja el globalisme. Però penso que és un error, és un plantejament molt simplista, perquè no hi ha cap contradicció entre nacionalisme i globalisme. El nacionalisme no tracta d’odiar els estrangers sinó d’estimar els teus compatriotes, i el segle XXI l’única manera de garantir la prosperitat i seguretat dels teus compatriotes és cooperant amb els estrangers, amb les altres nacions”.

Harari ens ve a dir que el nacionalisme no és dolent per definició, ans al contrari, però s’hi converteix quan els integrants d’una nació es creuen superiors a les nacions que els envolten. El nacionalisme, doncs, és l’orgull de formar part d’una comunitat amb costums compartits que habita en un territori determinat, i aquesta és la concepció de nacionalista que em faig meva.

El nacionalisme català és l’amor a la terra i a la gent que hi viu, és l’estima a tothom que en respecta la cultura i la promou, i és l’obstinat compromís amb la construcció d’un país on predominin valors eminentment catalans com l’esperit crític, la justícia social o la voluntat de superació personal i col·lectiva. La nació catalana és una esponja que amb el pas dels segles ha absorbit les tendències i modes que s’hi han passejat, així com les persones que les hi han dut, i per això el nacionalisme català ha estat i segueix sent divers i plural, amb la llengua catalana com a pal de paller d’uns costums, alguns mil·lenaris d’altres més recents, que s’han de cuidar i protegir.

Per tot això cal reivindicar el nacionalisme català, patrimonialitzat per grupuscles ultres en alguns moments i damnejats per l’esquerra en altres, que patí les pitjors conseqüències d’un altre nacionalisme històricament supremacista. La centralitat d’un nacionalisme català transversal, inclusiu i desacomplexat serà el combustible pel nou embat per assolir la plena sobirania; i serà el fonament d’una nació compromesa amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat; precisament el lema de la revolució que instaurà la república a França, perquè al capdavall ser nacionalista mai no ha estat renyit amb ser republicà.

09/02/2023

Crònica d'una mort política

Miquel

El pròxim 28 de maig se celebren eleccions municipals, una altra vegada. Ningú no té la sensació que ja han passat 4 anys, però com ens passa amb tants altres càlculs, hem de descomptar els gairebé 18 mesos de confinaments i restriccions vàries derivades de la Covid que ens van trasbalsar la vida. També al govern de Malgrat de Mar. Repassem-ho.  

La legislatura ja no va començar amb gaire bon peu. El vot de càstig d'una part de Malgrat de Mar contra la moció de censura i al govern del quadripartit es va aglutinar en el PSC atorgant-li 8 regidors. No obstant això, el govern sortint va mantenir la majoria absoluta i tot indicava que hi hauria continuïtat en el projecte polític que s'havia iniciat, amb tots els equilibris i tensions però també amb els consensos i fortaleses, tot just un parell d'anys enrere.

La candidatura de JuntsxCat - Malgrat ens Mou amb els seus dos regidors, i de la qual jo en formava part com a núm. 3 de la llista, va decidir pactar amb el PSC d'en Joan "Sense Censura" Mercader, com resava el seu eslògan electoral. En conèixer la decisió vaig abandonar el projecte pels motius que vaig explicar en el seu moment i que avui segueixen ben vigents. 

Bé. Amb el govern 8+2 del PSC+MeM, i contra la voluntat de la majoria del poble que va apostar per la reedició de la coalició, es va iniciar la legislatura. Ningú no s'hauria imaginat mai que en l'espai de dos anys empalmaríem, com a mi m'agrada referir-m'hi, una triple crisi: el temporal Glòria, la Covid i la paralització de les obres del Passeig Marítim. 

(Aaah, el Passeig Marítim. El 2010 l'alcaldessa Campoy ja en plantejava la remodelació, però no es posava cap termini i no va ser fins a finals del 2018 que el nou govern va desempolsegar el projecte i executar-lo. Però d'això en podem parlar un altre dia.)

El cas és que el govern va trampejar la triple crisi durant els dos primers anys de legislatura, amb alguns encerts i massa errors, alguns comprensibles i compartits amb altres administracions, davant d'una situació excepcional i sobrevinguda, i d'altres més difícils de justificar i atribuïbles a la manca de projecte o de capacitat política. 

El dubte es va escatir poc després quan el novembre del 2021 l'alcalde Mercader anunciava que plegava del càrrec per motius personals i familiars. Aquest és un tema delicat; però endavant: si tu ets alcalde i decideixes plegar, perfecte; ara bé, ho has d'explicar. Ho has d'explicar pel compromís com a alcalde que has pres amb més de 18.000 persones. I si realment és una qüestió familiar o mèdica la gent ho entendrà, ho respectarà i a més a més et farà costat. Però no ha estat el cas, i apareixen els rumors i les soto voces.

Algunes males llengües, al no haver-se assabentat ni haver estat informades de cap infortuni del batlle malgratenc, conclouen que el pretext adduït és només això, una cortina de fum, i pensant-ho bé, tant de bo sigui així, ja que voldrà dir que en Joan i la seva família estan bé, i que tot es deu al tacticisme polític. En aquest cas, l'alcalde censurat per la moció del 2017, s'hauria autocensurat el 2021. L'alcalde sense censura, censurat pel seu propi partit. Quines coses. 

En qualsevol dels casos, la legislatura no estava sent el paradigma de l'eficiència i el lideratge; la paràlisi posterior al confinament i la somnolència col·lectiva dels malgratencs, mancats de qualsevol projecte il·lusionant, ens ha fet entomar el relleu a l'alcadia com tot el que té a veure amb el consistori: amb apatia, menfotisme i desinterès.

D'ençà del traspàs de vara les coses no han millorat. Seguim en un estat d'ensopiment general, de poble trist i desmoralitzat. La gent del mercat, les associacions, els comerciants, els hotelers, els restauradors, els càmpings, els clubs esportius i un llarg etcètera de col·lectius i ciutadans continuen desencantats per una gestió cada vegada més bradicàrdica; una letargia que ja dura masses anys.  

Si les perspectives no eren prou desoladores us encoratjo a que dediqueu 10 minuts a veure l'entrevista a l'alcaldessa del 8 de febrer a Ona Malgrat i fer-vos coneixedors del projecte que l'actual partit de govern planteja pels 4 anys vinents. Petit espòiler: cap idea, cap projecte, cap propòsit, cap iniciativa. Res de res de res. La constatació de la fi del cicle, la llangor d'un projecte de més de 40 anys, en definitiva, la crònica d'una mort política.

28/01/2019

La Crida

Miquel


Ahir es va presentar La Crida per la República al CCIB de Barcelona, l'OPA encoberta de l'òrbita Puigdemont al PDeCAT i darrer xantatge a ERC, pels detractors, i l'instrument polític definitiu que ens durà triomfalment a la independència, pels feligresos. Si espereu un altre article que lloï cegament o desacrediti de manera sectària el nou moviment que encapçala Jordi Sànchez segurament preferiu deixar de llegir aquí mateix.

Si decidiu seguir llegint, intentaré explicar la meva experiència i les conclusions que extrec del Congrés Constituent de la Crida, en tant que hi vaig participar com a voluntari. 

Com que les hores de son cotitzen molt cares quan ets jove vaig preferir no intentar arrossegar la parella o algun col·lega amb mi cap a Barcelona dissabte al matí ben d'hora, i per anar-hi sol i seure durant hores en una cadira escoltant l'explicació de tràmits organitzatius i participant en votacions protocol·làries, vaig decidir inscriure'm com a voluntari i sentir-me útil per la causa. En tot cas, val a dir que si vaig decidir anar a l'acte és perquè des del principi m'he sentit interpel·lat pels missatges que han anat llançant els impulsors de La Crida. 

Quan vaig arribar a les vuit del matí el CCIB ja bullia a un ritme frenètic tot i que l'acte havia de començar a dos quarts d'onze. Espòiler: els problemes de molts assistents amb la inscripció al Congrés va fer que la cua d'incidències fos llarguíssima i que es comencés gairebé amb una hora de retard; hi havia gent que no tenia clara la diferència entre la Crida i el Consell per la República. Vaig tenir la sort que m'assignessin, aleatòriament, a acreditacions de premsa i no a altres tasques com acreditacions d'assistents, recompte de vots, control d'accés, venda de marxandatge o qualsevol altra tasca que haguessin encomanat als voluntaris i que desconec. Durant el matí els tres encarregats d'acreditar la premsa férem torns per poder entrar a la sala d'actes, on es reunien els més de 3.000 fundadors. Seguint la pauta de l'ordre del dia, el matí va ser un resum de la feina feta, es van explicar les ponències que s'aprovarien per majories absolutíssimes i es van presentar els candidats de les dues candidatures.


Aquí cal fer una breu aturada per explicar que davant les crítiques sorgides en relació a la presentació d'una única llista i "que quina mena de democràcia interna és aquesta", els últims dies abans del Congrés es va conformar una segona llista, la immediatesa de la qual es podia corroborar en el PDF on s'explicava el perfil de cada un dels candidats. Si bé en el document dels candidats de la llista A, els i les Artadi, Borràs, Mascarell, Calvet, Calvo, Geli, Geis, entre altres mediàtics, hi apareixien tots els èxits i càrrecs aconseguits, a la descripció dels candidats de la llista B, de la qual només recordo en Gerard Sesé i la Maria do Carmo, perquè els vaig votar, sols hi havia una tímida línia descriptiva que amb prou feines te'n presentava els integrants.

El matí es menjava les hores amb gana, algunes cares conegudes com l'Iu Forn, Marta Lasalas, Jordi Galves o l'incombustible Quico Sallés, "vinc des de l'Hospitalet amb el Bícing", s'acreditaven mentre a dins es començaven a teixir i omplir de contingut els leitmotivs de la jornada: "Unitat, llibertat i República", "no som sigles, som persones" i "som els fills de l'octubre!"

El cert és que La Crida no neix lliure de màcula, ni de bon tros. Qualsevol instrument polític que presenti persones que van tenir responsabilitats importants durant l'octubre del 2017, arrossegarà el llast que molts catalans els atorguem "d'haver-nos fallat", "de no haver-se quedat a defensar la República el 27 de setembre", "de fer la declaració d'independència i marxar de cap de setmana" o "de ser uns paternalistes patètics i no deixar que el poble sortís a defensar la seva llibertat el dia 27, igual que vam fer l'u d'octubre". Tot això són frases que jo també he dit i segueixo pensant, i aquí em trobo, votant a favor de la ponència ideològica de La Crida i marcant les caselles dels meus candidats preferits per entrar a l'òrgan de direcció de l'associació-encara-no-partit. 

Fetes les presentacions, l'Agustí Colomines pren la paraula en nom de la Comissió Gestora per fer balanç de la feina feta. El to és l'habitual pausat i acadèmic que li he sentit a altres actes. Hi ha una fina línia que separa l'exposició universitària de la turra soporífera i Colomines s'hi passeja fent el funàmbul. Per fi arriba la pausa. Tothom s'esbargeix un parell d'hores per dinar i posar la seva papereta dins les urnes, idèntiques a les del gloriós u d'octubre, of course. Ho narro amb aquest to perquè estic molt il·lusionat amb una plataforma que fa una anàlisi de l'estat del procés parell al meu, però em guardo una catalaníssima dosi d'escepticisme per fiscalitzar si les proclames fetes durant el Congrés transmutaran en fets o en fum. Aprofito el break per anar caminant fins a Diagonal Mar i comprar-me un smoothie, als voluntaris ens han donat un suc i un entrepà del Bonpreu. 

Estiro les cames pel Fòrum i el Sol em toca la cara després de set hores dins del recinte. Divagant pels vestigis de formigó de l'antiga expo recordo els guerrers de Terracota que vaig veure el 2004 quan feia 4t d'ESO. Aquestes figures formen part del mausoleu del primer emperador de la Xina unificada i l'havien de protegir en el més enllà. Ric per dins mentre m'envaeix un pervers paral·lelisme, penso en en Puigdemont i si nosaltres no som també els seus guerrers mentre ell es troba més enllà...


Torno al meu tamboret del taulell d'acreditacions de premsa i allà segueixen el coordinador del nostre grup de tres, l'Enric, i l'altre voluntari, en Miquel. L'Enric és un tipus encantador amb qui ens expliquem la vida. Desenes de persones s'aturen a saludar-lo durant el dia. Un patriota de pedra picada, porta milers d'hores invertides en l'independentisme dins de l'ANC, sempre lluny de dogmatismes, i ara creu com jo que La Crida pot ser un nou instrument que segueixi empenyent cap a la independència. Perquè es tracta d'això comentem,  d'empènyer, de fer pinya, de riure'ns de nosaltres, de queixar-nos quan no hi estem d'acord, però de mai perdre la il·lusió de seguir empenyent i de seguir fent pinya. 

Encara queda una hora per tancar les votacions i reprendre l'ordre del dia. Moment ideal per gaudir de l'smoothie i observar la gentada que s'ha congregat avui al CCIB. La majoria gent gran, no hi ha canalla, molt poc jovent de vints i trentes, i uns quants de quarantes i cinquantes. Mentre intento aprofundir en l'observació demogràfica apareix el MHP Quim Torra (que ja hi era al matí) amb l'Elsa Artadi i inverteixen una bona estona saludant els assistents, xerrant amb ells i fent-se fotos i selfies. També tenen una estona pels voluntaris a qui els agraeixen la feina i l'esforç. Les taules de les acreditacions del matí són ara els punts de votació. Entre les dues files de taulells potser hi ha 100 voluntaris. A acreditacions de premsa només som tres; Quim Torra ens saluda amb la mà des de la distància. 

L'altre voluntari, en Miquel, ve mig dopat pels Frenadols que s'està prenent i tot i que aguanta molt bé fins l'hora del cafè, un cop fetes totes les acreditacions, es deixa convèncer perquè se'n vagi cap a casa. En Miquel ha creat una aplicació de busos, una espècie d'híbrid entre Uber i BlaBlaCar, Bus Sharing, ens explica. Aprofito el text per fer-li la falqueta, l'app es diu IGoToo i si us interessa la trobareu a les botigues d'apps dels vostres mòbils, i també per desitjar-li tota la sort i que algun dia la vengui per una enorme milionada.

La bonhomia i la tranquil·litat que desprèn el president, el pas pausat, com si a cada trepitjada algú del govern li hagués plantat una mina, l'esquena mig encorbada i l'americana caiguda, casen molt bé amb el perfil mitjà del fundador de La Crida. Les àvies xerren i gesticulen amb el President amb la tímida picaresca que s'acabarà perdent amb aquesta generació. Moltes somriuen quan parlen i posen el dit índex sobre el nas mentre miren per sobre els vidres de les ulleres.  El contrast el posen les conselleres Artadi i Borràs, que riuen i es mostren molt més efusives quan interactuen amb els assistents i voluntaris; no ens saluden. 

Queden pocs minuts per encetar la sessió de tarda i la gent fa cua per entrar, alguns padrins estan nerviosos, ningú els garanteix que tindran el mateix lloc que al matí. Ja s'han perdut les primeres jaquetes, "no senyora, això és Premsa, pregunteu a incidències". Repasso el Twitter i veig que s'ha generat polèmica arrel d'un tuit d'en Quico Sallés perquè diu "una senyora del Perú" per referir-se a una de les candidates, potser ens estem passant amb el pellfinisme... També ens passa a saludar un dels treballadors de la Generalitat cessat pel 155, que coneix l'Enric i amb qui jo vaig coincidir en un sopar de Catalans Lliures un parell d'anys enrere i no el veia de llavors ençà. Repassem els nostres u d'octubres i calamitats posteriors. El seu testimoni d'aquells dies dins de Palau i com la repressió el va afectar a ell i a la seva família m'omple d'odi i de putaespanyisme com feia dies que no sentia. També per això som avui aquí.

Comencen els actes de la tarda i s'acrediten a correcuita els periodistes que falten, sobretot les teles i algun altre que deu haver preferit estalviar-se els rotllos del matí. Marcats tots els mitjans de la nostra llista, ens donen permís per tancar la barraca i entrar a la sala. En ser llistes obertes s'han de comptar els vots de tots els candidats, no només de les candidatures. Els resultats no arriben i l'Eduard Pujol, mestre de cerimònies, ha d'omplir el temps amb paraules buides. 

En algun moment entenc que decideixen canviar l'ordre del dia mentre no acaba el recompte i passem a les connexions amb el President Puigdemont i la Tamara de Viladecans, una actuació dels Big Mouthers un pèl massa roquera per la mitjana d'edat de la sala, familiars dels presos a l'escenari i personatges mediàtics que donen suport a La Crida. Tot presentat per en Toni Albà, a qui una hora abans un nano l'ha aturat al mig del vestíbul amb el crit de "¡Majestad!" per demanar-li una selfie; i la Txell Sota, que ens ha regalat una cançó a cappella que no estava prevista, suposo que per omplir uns minuts més. 

A la fi arriba la part més política de la diada i tornem a connectar amb el President Puigdemont que ens fa un discurs per videoconferència. El fil argumental és el mateix de les proclames que s'han anat fent durant les primeres hores i m'és impossible destacar res rellevant, fet que em fa pensar que ha tingut dies més inspirats. Li pren el relleu el President Torra que sí que fa un discurs més punyent, donant als mitjans els titulars que han vingut a buscar. Reclama la investidura d'en Krls i en un clar missatge als altres partits indepes, demana poder sortir a l'exterior amb les "tres banderes": la del diàleg, la dels drets civils i la de la no-violència.


Arriben finalment els resultats de les votacions que canta Eduard Pujol: cinc dones les cinc persones més votades i crec que tres o quatre escollits de la llista B (no m'ho he mirat), cosa que em sembla fantàstica, ja que vol dir que alguns dels que es pensaven que entrarien al govern de la Crida s'han quedat fora. Democràcia, tet. Victòria esperada de Jordi Sànchez i Toni Morral, que es converteixen en President i Secretari General de La Crida, respectivament. Discurs de rigor, aplaudiments, lectura d'un poema i cap a casa. 

En línies generals, em convencen la majoria de les coses que s'han dit avui des de l'escenari. El mandat de l'u d'octubre ha de seguir vigent i és la gran victòria del catalanisme des de que va començar el procés. Estic convençut que l'esperit d'aquest meravellós dia, i l'explosió d'indignació, voluntat i fermesa que es va desencadenar durant els dies següents, és el que ens farà retrobar el camí cap a la República. M'esvero quan sento polítics dels partits de l'statu quo català dient altra vegada que cal un referèndum legal i acordat; sí, els mateixos polítics que ens van treure al carrer per defensar les urnes del referèndum!

Si ningú no tingués una motxilla, La Crida seria l'instrument ideal. La transversalitat queda palesa en la composició del seu govern amb postconvers, gent d'esquerra, exsocialistes, indepes independents, sindicalistes i gent de l'òrbita d'Iniciativa com el nou President i el Secretari General. Però la realitat és més complexa i la rebuda pels aparells del PDeCAT serà freda si no de rebuig, com la d'Esquerra. De fet, hi ha coses que grinyolen, i molt. Durant els parlaments es va posar molt d'èmfasi en la necessitat de construir una candidatura unitària per Barcelona, quan és sabut per tothom que la proposta unitària per Barcelona la va encapçalar en Graupera amb l'organització de les Primàries, que han comptat amb el suport de l'ANC. Un pèl cínic, si menys no.

Entenc que La Crida és una eina imperfecta i que neix amb asprors que la seva direcció haurà d'anar llimant. Tinc presents les teories que corren que en David Madí hi està al darrere i que és l'enèsim intent del centredreta per enredar Esquerra i mantenir el poder. I sóc conscient que hi ha dirigents de La Crida que han practicat el processisme i s'hauran de tornar a guanyar la meva confiança i segurament la de molts catalans. 

D'altra banda tinc molts motius per mantenir-me esperançat. El desig d'unitat política en què es tinguin en compte les persones i no els partits que representen. En què es trenquin les dinàmiques caïnites indepes i ens abracem els uns als altres com vam fer durant l'octubre del 17. En què es defensi l'obligació que tenen els nostres polítics d'acatar el mandat popular del referèndum d'independència i aixecar la suspensió de la proclamació de la República Catalana. En què es respecti la dignitat del President de la Generalitat de Catalunya i se'n restitueixi el legítim representant que és Carles Puigdemont, a ell i a tot el seu govern expulsat per l'infame 155. En què no es renunciï a la unilateralitat quan es demostri un cop més que l'estat espanyol mai no negociarà la nostra llibertat voluntàriament, i que els que encapçalin el pròxim moment crucial de la nostra història estiguin preparats per assumir-ne totes les conseqüències, perquè al darrere la següent fornada estarà a punt per prendre el relleu. El desig d'unitat política perquè ens deixin que ens hi juguem la pell, en la mesura que cadascú vulgui, quan Espanya torni a enviar els seus goril·les uniformats.

Estic esperançat i em contradic a mi mateix perquè vull que la unitat sigui real, encara que no l'encapçali La Crida; perquè em presento a llistes com a independent amb Junts x Catalunya però, com vaig dir en una entrevista a la ràdio local, no m'importa tant guanyar les eleccions o entrar al consistori com que els sobiranistes mantinguem la majoria i puguem formar govern al poble; perquè em cauen bé el PDeCAT, Esquerra i la CUP, però em cauen fatal els sectaris que només rajen d'altres sigles i els vividors que parasiten aparells de partit i institucions de fa dècades i ens alliçonen des de les seves virtuoses atalaies.

Per tot això estic disposat a donar una oportunitat a La Crida Nacional. Perquè intenti aconseguir la unitat de l'independentisme en un any tan complicat com el  ,que acabem d'encetar, plagat d'eleccions i interessos personals i partidistes, i uns temps tan convulsos que com a poble haurem de seguir resistint. 

Unitat, llibertat i República, i tant que sí. #FreeTothom

30/09/2018

El Ramat

Miquel
La contramanifestació d'ahir a Barcelona ha evidenciat les abismals distàncies entre l'estratègia operativa social dels diferents agents que conformen l'independentisme. Com un reflex perfecte de les innegables actuals divergències entre els partits polítics, mancats de full de ruta, almenys públicament, per implementar i instaurar la República, el poble català tampoc és una massa homogènia i compacta, i per tant s'organitza i actua com creu convenient per defensar la seva dignitat. 

Així, ahir a Barcelona es va plantar cara al feixisme disfressat de cossos policials espanyolistes, dispenseu-me l'oxímoron, que reclamaven a Barcelona unes condicions que depenen de Madrid. Ahir a Barcelona es va impedir que els Piolins prenguessin el cor polític del país per commemorar l'atonyinament col·lectiu d'ara fa un any. Ahir a Barcelona el poble va contradir els seus polítics que els advertien del gran "parany" i van doblar en nombre als cavernícoles de Jusapol. Ahir a Barcelona es va tornar a projectar una imatge de violència, ben cert, però també la imatge que els catalans no són un poble mesell que es limita a abaixar el cap i a celebrar les derrotes.

No debades, per una part molt important de l'independentisme, en aquest cas el que òrbita ideològicament al voltant d'esferes més institucionals i que carrega amb més simbolisme el martirologi de presos i exiliats polítics (i ho dic havent ajudat a organitzar un sopar groc i lluint el llaç), s'ha posat el crit al cel per les actuacions de confrontació convocades pels CDRs i Arran. Com si per una raó macabra s'hagués de demanar permís als partits per baixar a defensar els carrers, o com si el fet d'haver plantat cara sense consensuar-ho transversalment amb tots els agents implicats fos un pas enrere; ara que teníem la independència a tocar, oi? 

Els drets d'aquesta foto són del seu autor.
La unitat d'acció política és la clau per conrear el camí cap a la independència i culminar la República, però no podem permetre que aquest desig d'unitat s'empri per condicionar la reivindicació social d'un procés que va néixer des de baix, lluny dels tentacles dels partits. L'última diada n'és un clar exemple. La sensació que em vaig endur aquell 11-S, sense clam unànime ni format clar, va ser la de formar part d'un gran ramat. I tot i que no és necessàriament una apreciació negativa, ja que la unitat d'acció és el múscul de les reivindicacions socials, no és gens encoratjador arribar a la conclusió que any rere any ens convoquem tots plegats per regalar-nos un fantàstic bany de masses mentre cridem consignes, enarborem banderes i coordinem acolorides samarretes i coreografies per canalitzar i expulsar tota la frustració i la ràbia acumulades durant l'any. 

Els partits indepes mai no ens diran que la concentració de la diada és el bàlsam que han utilitzat els últims anys per controlar la part important de l'independentisme que és capaç d'alliberar tota la seva quota reivindicativa en un gran acte anual multitudinari. Ara bé, se'ls està acabant el crèdit i la tensió acumulada de la tardor de l'any passat, la repressió post-u-d'octubre, les flagrants resolucions del putrefacte sistema judicial espanyol, la impunitat amb què el feixisme es passeja per Catalunya, la presó, l'exili o la bel·ligerància de PP i Ciutadans, dins d'un llistat etern de greuges, provoca que cada cop més gent no en tingui prou amb les reivindicacions institucionals de lectura de manifest i cantada dels Segadors. Necessitem lideratge, estratègia, rumb i objectius.

Mentre esperem que els partits es treguin la son de les orelles, podem seguir cultivant la República en cada un de nosaltres, allà on les porres i les sentències no arribaran mai: en les nostres consciències i els nostres cors. Emancipant-nos individualment d'Espanya com a ciutadans, usuaris i consumidors amb les decisions que prenem quotidianament com escollir supermercat o companyia elèctrica, fent pedagogia als indecisos o educant-nos per contrastar les nostres conviccions. Hem de bastir una resistència pacífica, constant i infranquejable, desafiant l'estat en els petits instants de cada dia i en les grans jornades èpiques. Hem de construir una societat tenaç i alliberada de pors exigent amb els seus representats electes i obstinada en defensar la llibertat i la democràcia. Hem d'esdevenir ingovernables. 

Comptat i debatut, l'independentisme social sempre ha estat una força plural que s'ha mostrat molt més unida que no pas els partits que la representen, i mentre hi va haver una estratègia institucional coherent l'enorme majoria ens hi hem sentit representats dins de la diversitat, l'1-O n'és l'exemple més clar. La conjunció entre poble i govern no ha sigut mai tan potent com aquells dies d'octubre! El que és inadmissible és que després de trencar-nos la cara pel referèndum, després de la "declaració simbòlica" del 27 d'octubre, després que el 155 s'apliqués sense resistència ni dimissions; ara també s'hagi de demanar permís per defensar els carrers de l'espanyolam. 
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.